MY LAB PROJECT

Bé, tal com diuen lo prometido, es deuda. Així doncs, em toca explicar el que faig al laboratori. No em voldria allargar massa perquè suposo que per alguns de vosaltres el que realment estic estudiant tampoc no us interessa massa, per això intentaré fer quatre pinzellades. A veure si me n'ensurto!

Doncs bé, jo estic fent el projecte a un laboratori del grup de Molecular and Celullar Therapeutics, concretament estudiant la infecció a l'ós. Combatre aquest tipus d'infeccions és molt difícil perquè els antibiòtics no hi poden arribar fàcilment, per això l'objectiu és conèixer com els "bixitus" s'uneixen a l'ós i així poder evitar aquesta interacció amb algun fàrmac.

Fins ara, havien estudiat amb el bacteri mes comú, l'Staphylococcus aureus, i ara jo he començat amb un altre, l´Staphylococcus epidermidis. Bàsicament, el que he de fer és veure amb quina intensitat diferents tipus de bacteris s’uneixen a unes cèl·lules de l’ós (osteoblasts) i intentar trobar mitjançant quina proteïna ho fan.

Aparentment, no sembla gaire difícil però… digueu-m’ho a mi als primers dies!

Per començar sempre s’han de portar guants i bata. La bata! El primer dia que me la van donar no sabia com posar-me-la i menys encara per quin botó començar a cordar. Les bates d’aquí es corden al lateral amb una espècie de gafets, però lo pitjor de tot és que acaben amb dos gafets per rodejar-te el coll. Ara, ja sé que ningú se’ls corda i que et queda com una solapa per allà penjant, però el primer dia, com que no entenia com funcionava, el que vaig fer va ser enganxar el primer boto amb el primer gafet i anar tirant avall. No em vull ni imaginar quines pintes portava, deuria semblar un escolanet! Us deixo una foto on podeu intuir la complexitat de la bata.

Jo i la Rachel, una altre estudiant de farmàcia.

Per treballar amb els bacteris quan encara són vius i malvats, es pot fer a dos llocs. O bé dins d’una cabina laminar, que ve a ser una cabina amb un extractor per netejar i desinfectar l’aire o bé en una taula on hi ha un fogonet que mata tots els bixitus que hi ha pel voltant.  La cabina és més còmode, perquè no has d’estar patint per cremar-te i perquè tens més espai, però tot i així has de seguir un conjunt de precaucions.  

Per començar has de posar-te els guants i netejar tota la superfície amb alcohol. Doncs bé, aquí el primer cop ja la vaig liar. Mentre estava passant el drapet, vaig aixecar una gradeta,  vaig separar-la de la superfície per poder-la netejar i sense adonar-me’n va sortir 3 mil·límetres de la cabina. No vegis com es va posar la noia que m’ho explicava. De seguida va agafar la gradeta i la va dutxar o més ben dit inundar amb tot l’alcohol possible.  Em va dir que no passava res però...  hauríeu d’haver vist la seva cara. Ais...

Per altra banda, per treballar amb bacteris s’ha d’anar molt en compte que les mostres no es contaminin, fins el punt que no puc deixar el tap dels tubs on tinc els bacteris a la superfície perquè podria contenir altres microorganismes. Si per alguna situació extrema ho he de fer, sempre els he de deixar mirant cap amunt. Ara ja li he agafat el “truquillo” i amb una mateixa mà puc agafar el tub, el tap i el que faci falta però no ha sigut gens fàcil i menys quan has de passar líquid d’un tub a un altre i tens 2 taps, 2 tubs i una pipeta! Tot un espectacle!

Quan treballes sota la flama (fogonet), a part de tot això, has de passar cada boca del tub per la flama per eliminar mals intrusos i a més, l’espai per moure’t és molt més limitat perquè has de treballar sota el mushroom de la flama, és a dir en el bolet o xampinyó del foc. Quan m’ho van dir no vaig poder evitar que se m’escapés una mica el riure. Tot i així, el més fort de treballar sota la flama és que s’ha de fer amb guants i no t’ho perdis primer te’ls has de ruixar amb alcohol! El primer dia que m’ho van dir, me’ls vaig quedar mirant amb una cara de si home, jo ni boja! I els hi vaig insinuar que no sabia com anava per terres irlandeses però que a casa meva foc + làtex + alcohol = incendi. Evidentment, no em van fer ni cas i jo no vaig tenir cap altre remei que adaptar-me al mètode irlandès.  Això sí, vaig assegurar-me que com a mínim els guants ja estiguessin secs de l'alcohol. La veritat és que ara ja ho porto fent un tou de dies i mai he tingut cap incident. Esperem que tot segueixi així!

Bé, fins aquí la part de bixitus, però com deia al principi la cosa tracta bàsicament de cèl·lules i bacteris. Així doncs, a part del laboratori microbiològic, jo em moc principalment per 2 laboratoris més: el de creixement cel·lular i el “normal”.

Laboratori microbiològic.

En el de creixement cel·lular, és on cultivo les meves cèl·lules i les he d'anar vigilant i donant  menjar fins que arriben al tamany perfecte. Aquí per variar, també he de tenir milions de precaucions en aquest cas per no contaminar les cèl·lules amb bixets que porti jo de qualsevol lloc. Per això també he de portar guants, ruixar amb alcohol i tota la pesca, però a més, no puc entrar amb la meva super bata d'escolà, sinó que me n'he de posar una altra super mona de color vermell pasión que només pot estar en aquell laboratori. Així que ja us podeu imaginar el festival que suposa oblidar-te d'alguna cosa. 

I finalment, en el laboratori "normal" és on poso en unes plaques els meus bitxets i les meves cèl·lules. Aquí per sort no he de tenir precaucions amb el tema alcohol però tampoc no puc tocar el mànec de la porta amb els guants. Així que ja em veus agafant la bata amb la mà per obrir la porta però.. ai la mare! Aquestes super bates al final tenen un plec, de manera que encara avui m'he quedat enganxada a la porta. Tot un altra espectacle digne de no veure!

Laboratori "normal"

Placa

Rellegint el que he escrit, sembla que un dia al laboratori sembli un camí de la margura, però la veritat és que ara ja m'he acosutmat i em sembla el més normal del món. Els primers dies sí que hi havia moltes coses a tenir en compte però ara sóc jo qui s'escandalitza quan vec que algú estar al laboratori microbiològic amb la bata vermella!

Bé doncs fins aquí el post sobre el que faig al laboratori. No m'he volgut allargar massa explicant què és el que exactament estava estudiant i al final he acabat explicant detalls del dia a dia que potser us aburriaran. De fet me n'he deixat un tou però quan un comença a escriure mai sap què acabarà dient.

Bé, un petonet i gràcies per llegir-me.

Gemma

RCSI, MY COLLEGE

Avui, fent un cop d'ull als posts, m'he imaginat que molts de vosaltres us debeu pensar que sempre estic de festa o fent turisme perquè la majoria parlen d'això. Malgrat no us puc negar que és una part de la meva aventura a Irlanda, on realment passo la major part del meu temps és al laboratori de la Universitat. Així que he decidit explicar-vos una mica el què faig allà.

Per començar us faré cinc cèntims de la meva universitat, la RCSI. Les seves inicials fan referència a Royal College of Surgeons in Ireland, així que de fet hauria de parlar del meu college. L'edifici es va construir al 1806 i és un monument històric de Dublin. En la guerra de la Independència, al 1916, els irlandesos el van ocpuar i actualment a la façana principal encara es poden veure alguns forats fets per les bales de l'enfrontament.


Us deixo algunes fotos de l'edifici i també de la part antiga.

Antiga entrada principal de l'edifici

Hall

Boardroom

Atrium

S'imparteixen les carreres de medicina, fisioteràpia i farmàcia. No és gaire gran, de fet a farmàcia, hi ha uns 40 - 50 alumnes per curs. A mes, és força internacional, un 80% dels estudiants de medicina són de fora de la Unió Europea. Per això, és molt comú veure noies amb vels, xinos menjant amb palillos i un interminable etcetra. Estaria bé que us pogués enviar una foto que reflectis l'ambient estudiantil que hi ha, però com que seria una mica lleig i forçat fer les fotos us deixo amb una que hi ha a la pàgina web de la universitat.

Imatge de la pàgina web en la secció "Student life"

Perquè us en feu una idea de les cultures i religions diferents que hi ha, us explicaré una anècdota. Un dia, jo tenia una classe a a les 2. No sabia exactament on era l'aula, així que uns 10 minuts abans ja vaig començar a buscar-la. De cop vaig veure que molta gent anava cap al mateix lloc, així que vaig pensar que debien anar a classe i els vaig seguir. Ai la mare! Una mica més i ja sóc dins quan m'adono que la gent just abans d'entrar es treien les sabates i que estaven anant a un oratori musulmà! M'haurieu d'haver vist la cara que se'm va quedar i com de dificil em va ser sortir del passadís perquè cada cop venia més gent i més ràpid ja que feien tard. Buff.. Tot un espectacle! Aquell dia vaig descobrir que hi ha ha una zona d'oratori amb diferents sales per cada religió.

A la Universitat a part de zona d'oratori també hi ha la zona d'esport amb un gimnàs, una pista de bàsquet, una de padel i unes dutxes, la zona de descans amb sofàs, televisions i billars i, encara que sembli mentida, també hi ha un tou de classes i laboratoris!!! Hehe! Us deixo algunes fotos perquè us en feu la idea. 

Zona de descans

Passadissos plens de guixetes

Aula

Bé, pensava explicar-vos una mica el que faig al laboratori però com que al final m'he allargat més del que em pensava ho deixo per un altre dia.

Que vagi molt bé,

Gemma

SPANISH EMBASSY

L'altre dia vaig decidir que aniria a l'embaixada espanyola a registrar-me com a mig irlandesa i a solicitar que m'enviessin la documentació per poder votar per correu. La veritat és que no sabia si anar-hi o no. Segons la web és molt important que t'inscriguis com a "no resident" per qualsevol cosa que pugui passar. Tot i així, ja estic a la meitat de la meva estada, així que tampoc no tenia massa sentit. I pel que fa a les eleccions, tampoc no sé massa com van per aquí les campanyes, ni si al final ho podré acabar fent. Però, com que crec que no tornarà a coincidir que estigui a l'estranger i hi hagi eleccions, em va fer gràcia probar-ho, més que res per saber com anava tot el procediment. 

Un cop presa la decisió, calia buscar on era l'embaixada i quan hi podia anar. La situació no era gaire difícil, hi podia arribar fàcilment amb el tren, però ara bé, trobar un dia que hi pogués anar era molt més complicat. L'horari que fan a les embaixades és genial. Com que són mig espanyols, mig irlandesos agafen les festes de tots dos països. No fos cas... Així m'era bastant difícil trobar un dia per anar-hi perquè el seu horari era de matins de dilluns a divendres i jo he d'estar al laboratori. Per sort, vaig tenir un dia de festa a la universitat perquè venien a fer unes inspeccions i hi vaig poder anar.

Abans d'anar a l'embaixada vaig passar per una farmàcia. No és que em trobés malament o que volgués anar a deixar el meu currículum sinò que necessitava una foto de carnet. Sí, sí, ho heu llegit bé. Aquí a la majoria de farmàcies pots revelar fotos, comprar càmares, marcs... Realment impressionant tenint en compte que la fotografia i els medicaments són matèries totalment relacionades!

Un cop allà quan vaig dir que volia fer-me unes fotos de carnet, van baixar una cortineta blanca al costat del taulell i em van dir que em posés davant. Fins aquí tot prou correcte, però ai mare quan vaig veure que la noia portava una simple càmara digital. No me'n sabia avenir! Va fer una passa enrere i amb el seu superpols va intentar enquadrar el meu cap. Va fer 3 o 4 fotos perquè en la primera vaig quedar amb els ulls més oberts que unes taronges perquè encara em durava l'impacte de la tecnologia del mètode. Pff.. un desastre! Això em va fer pensar que potser a partir d'ara hauré d'afegir al meu curriculum alguna cosa com domini de la càmara digital. Mai se sap, potser al final s'acaba implantant a Espanya!

Seguidament, ja vaig anar a buscar el tren per anar cap a l'embaixada. Un cop allà, res d'especial, bastanta cua i molta passimònia per part de l'administració, però això no és res de nou. Mentrestant, però, anaves coneixent gent: una noia irlandesa que havia enviat mil mails per demanar cita per fer-se el visat i allà després d'esperar-se un tou la resposta va ser envia un mail demanat hora! Incomprensible! Un noi que havia vingut de visita i tenia el DNI caducat i no volia tenir problemes al tornar. Vàries famílies registrant nens...

Jo em vaig registrar, vaig omplir els paperets i vaig donar la meva superfoto. Ara em sembla que ja només em toca esperar que arribin les paperetes per correu i enviar un sobre certificat a la Delegación Provincial del Censo Electoral que tal com diu la convocatòria "deberà incluir: El certificado de inscripción en el censo, el sobre cerrado conteniendo la papeleta con la candidatura escogida, la solicitud de reintegro de los gastos de franqueo y una fotocopia del DNI". Que jo penso, si tantes coses demanen, el vot secret secret no serà, però bé ja no ve d'aquí. I suposo que és l'única manera de controlar els votants, sinó podria enviar papeletes indefinidament! Jaja!

Bé doncs, ja us explicaré com va avançant la història.

Gemma

KILKENNY

El dissabte 16 vam anar a visitar Kilkenny. És una ciutat al centre d'Irlanda, a 2 hores en Bus Express des de Dublín. I dic Bus Express perquè el conductor un cop tots asseguts ens va dir que si us plau que ens cordéssim els cinturons que allò era un Bus Express. Vam obeir com a bons minyons pero ens vam mirar i vam pensar.. ja veurem com d'Express n'és. I efectivament el Lázaro amb l'Hispano Igualadina agafa amb molta més velocitat la rotonda d'Esparreguera!

Diuen que és de les ciutats més boniques de l'interior d'Irlanda i és especialment famosa pels seus edificis medievals, principalment el Castell.

Castell de Kilkenny

 

Prenent el sol als jardins

St John Bridge

Nosaltres, com a bons turistes, el primer que fem quan arribem a una ciutat important és anar a l'oficina de turisme on t'omplen de mapes guixats amb els punts importants que has de visitar. Aquesta vegada vam agafar un tour guiat que sortia al cap de res de la mateixa oficina. L'home al principi semblava que estés enfadat però despres ja es va començar a animar-se i fer-nos bromes.

A Irlanda en general, trobes esglésies, catedrals, abadies cada dos passes però Kilkenny en especial en té un tou. A més, com moltes altres ciutats va quedar dividida per la part anglesa i la part irlandesa, el que fa que hi hagi el doble d'edificis del que seria habitual.

St Francis Abbey

St Canice's Cathedral

I no sé si turística o no, però fent la ruta de les catedrals-esglésies-abadies vam trobar la casa de l'Elvis!

Casa totalment ambientada amb fotos, pósters i altres coses de l'Elvis

En definitiva, vam passar un bon dia coneixent una mica més l'Irlanda profunda igaudint d'un dia molt assolellat.

MY BIRTHDAY!!!

Hola a tothom!

Primer de tot demano disculpes per trigar tant a escriure però, cada cop costa més posar-s'hi. Amb alguns de vosaltres he pogut anar parlant i ja sabeu que aquests caps de setmanes he fet una mica de turisme especialment al darrer que teniem festa dilluns i vam aprofitar per anar a Galway. Tot i així, avui no parlaré d'això sinó del dia del meu aniversari.

La celebració ja va començar al dia 19, quan després de sopar, uns quants Erasmus-friends van venir a casa per prendre alguna cosa i passar l'estona. Per variar vam fer una mica el burro i quan van ser les 00.00 em van cantar el Happy Birthday en diferents idiomes . Després vaig rebre molts petonets. Vam estar una estona més plegats però tot i així no van trigar gaire a marxar, perquè la majoria estàvem cansats i com a bon minyons l'endemà havíem de llevar-nos d'hora. Us deixo la grabació del Happy Birthday:

L'endemà al matí, com cada dia, vaig anar cap a la universitat. Feia força fred i estava ennuvolat però si més no no plovia que això sempre s'agraeix! Quan anava pel carrer O'Connell, un home que sempre està tocant la flauta a una cantonada estava tocant el Happy Birthday. Em va fer molta gràcia i quan vaig passar per davant seu el vaig mirar i vaig somriure. No sé pas que es deuria pensar l'home! Jaja! Sigui com sigui el somriure em va durar una bona estona i em va avisar que aquell seria el començament d'un dia ben especial.

Al laboratori va ser una mica rollo. Va ser un dia una mica estressant, vaig haver de fer moltes coses en poc temps i a més vaig tenir poca estona per dinar i poder mirar els correus i els missatges del facebook. Tot i així, de seguida es van fer les 5 i vaig poder anar cap a casa.

Quan vaig arribar no hi havia ningú, però no hi vaig donar cap mena d'importància. El primer que vaig fer va ser obrir l'ordinador i començar a llegir tots els vostres missatges. La veritat és que sempre fa ilusió que et felicitin però quan estàs lluny de la teva gent tot plegat encara s'intensifica més. Així que moltísssimes gràcies a tots per enrecordar-vos de mi!!!

Al cap d'una estona vaig fer un skype per obrir un paquet que feia un parell de dies que m'havia arribat. Sí, sí vaig poder resistir a la temptació! La situació era bastant còmica. Jo sola a la taula del menjador desembolicant el regal i  ensenyant-lo a una pantalla d'ordinador. Mentre estava donant les mil gràcies, encantada amb el gran detall que m'havia arribat des d'Esparreguera, algú va trucar a la porta de casa. Quan vaig obrir em vaig trobar tots els meus Erasmus-friends allà cantant-me el Happy Birthday. Buff.. em va fer molta ilusió. No m'ho esperava en absolut!

Em van regalar una samarreta d'Irlanda molt divertida amb ovelletes a l'estil kukuxumusu, un marc amb una foto nostra, i un collaret amb un trèbol, típic símbol d'Irlanda. I per si no fos poc, una postal enorme amb tot de fotos nostres d'aquests dies. Realment, un gran regal (massa fins i tot) que sempre em farà recordar tots ells i tots els moments aquí a Dublín. 

Llegint la postal

Postal i marc de fotos

Paper d'alumini ple de fotos que embolicava la samarreta + interior de la postal

Van portar pizzes i vam sopar plegats. Després vaig bufar les espelmes i vam menjar unes galetes de xocolata i un pastís de poma que havíen preparat. Estaven boníssims! Que no sigui dit que els Erasmus no ens cuidem!

Bufant les espelmes

Realment, va acabar sent un gran dia! En dies com aquests és quan et sents més lluny de les persones que t'estimes i t'agradaria ser allà per abraçar-les o senzillament intercanviar un sincer gràcies, però entre tots els missatges que em vau enviar (alguns amb cançonetes incloses), trucades i la festa erasmus, vau fer que acabés sent un dia molt especial per a mi! Moltes gràcies a tots!!!

Si el post l'hagués escrit l'endemà del meu aniversari segurament s'hauria acabat aquí, però això d'escriure amb retràs també té algun avantatge. Quan vaig tornar d'aquest cap de setmana em vaig trobar un paperet del carter dient que "había una carta para mí" a correus. No sabia d'on venia però evidentment la vaig anar a buscar. Resulta ser que la celebració del meu aniversari encara no s'havia acabat. Era un paquet de les meves esparreguerines que estan per l'Espanya profunda que m'enviaven un detall pel meu aniversari i un escrit maquíssim! Moltes gràcies precioses! Em va fer molta ilusió!

FIRST FREE MEAL

Fa molts dies que no escric i he fet, he vist i m'han passat moltes coses que mereixen un post. Els aniré escrivint mica en mica. 

Tinc una llista amb possibles escrits, així que avui n'he triat un de les primeres setmanes que vam estar a Irlanda. No és dels més interessant però crec que el podré acabar abans d'anar a dormir que demà toca llevar-se d'hora per fer una mica de turisme per Irlanda.

Bé doncs, un cop ja teníem pis però encara no havíem d'anar a la universitat, vam aprofitar per fer una mica de turisme per la capital. Una de les visites obligades és el Trinity College, la universitat més antiga i segurament més important d'Irlanda.Es va construir sobre un monestir i era una universitat protestant que fins el 1970 no van admetre estudiants catòlics. Realment aquí, això de la religió és una cosa bastant sagrada! Mai millor dit! És important la seva biblioteca i sobretot perquè hi el Book of Kells, que és un llibre que van escriure uns monjos amb molts ornaments i símbols.

Entrada principal al Trinity College

Camp enorme per jugar a cricket o al futbol gaèlic

Campanar just al mig de la universitat

Quan vam anar a visitar-lo hi havia un grup d'estudiants que caminava en massa. Ens hi vam acostar i ens vam assabentar que eren estudiants de primer curs que els hi estaven fent un tour de reconeixement per la universitat. Total, que dissimuladament ens hi vam afegir. Pensàvem que no es notaria perquè eren molts però... la guia ens va mirar, va fer cara rara i ens va preguntar: turistes? I nosaltres: No, estudiants però no d'aquesta universitat... Jo em volia fondre perquè en aquest moment tothom ens estava mirant, però va la guia i diu... a doncs cap problema, si ens seguiu tindreu un tour gratis. Jo estava al·lucinant, però bé no podíem pas renunciar a l'oferta. No va estar malament, malgrat els vam agafar a mig tour. Tot i així, al final va venir una altra noia i va començar a donar uns paperets a tothom. La gent, l'agafava i anava desfilant cap a no sé on. Nosaltres posats a fer també vam fer la cua i oh sorpresa quan ens en vam adonar què era: un ticket per dinar al restaurant! 

Buff! No us podeu imaginar quin fart de riure mentre féiem cua al menjador. El Duncan i jo no ens podíem creure com estàvem allà a punt de menjar gratis, gràcies a estar al moment adequat en el lloc ideal. Quan un reia, l'altre li deia, va dissimula que encara ens descobriran, ens posàvem serios però al cap de dos segons algú tornava a esclatar de riure. En fí.. tot un espectacle.

Aquest va ser el primer àpat gratuït, però no pas l'últim!

CULTURE NIGHT

L'endemà del dia de la Guinness, era el dia de la nit cultural. Durant aquesta nit es podia entrar a tots els museus gratuïtament.

Nosaltres vam decidir començar visitant la Guinness Storehouse, és a dir, la fàbrica de Guinness, bàsicament perquè l'entrada és caríssima i perquè sembla ser que aquesta cervesa és de les coses més importants en la cultura d'aquest país.

Bé doncs com era d'esperar no vam ser els únics que vam pensar això i vam haver de fer una mica de cua per poder entrar. Un cop a dins, tens la sensació d'estar dins d'un got de cervesa, és a dir, d'una pinta. De fet, arquitectònicament l'edifici té aquesta forma. A la planta baixa, la recepció, és més estreta i a mesura que vas pujant es va enxamplant.

A la base d'aquest vas de pinta és on es pot veure el contracte que va firmar Arthur Guinness al 1759 llogant la cerveseria St James's Gate per un periode de 9.000 anys. Aquí no s'estan de res, tu!  

Després es mostren els 4 ingredients bàsics: aigua, ordi, llúpol i llevat així com el 5è: Arthur Guinness!

Típica foto amb la cascada d'aigua

El 5è element: Arthur Guinnes

A continuació, t'ensenyaven el procés de fabricació, el transport i l'emmegatzament.

Per tirar avall tots els coneixements adquirits, a mitja exposició s'oferia fer un petit tast de la Guinness al que no vam pas rebutjar.

Primer tasteig de Guinness

Després hi havia els anuncis i la publicitat que s'ha fet al llarg de la història on destaquen especialment els tucans, estruços i surfistes.

 

Un cop fet un recorregut per les dates més significatives de la història de la Guinness vam anar a parar al lloc on obtindriem més informació essencial per la vida: com preparar una Guinness perfecta.

Va ser una classe magistral de 5 minuts seguida d'una part pràctica individual.

Tots vam superar amb èxit l'examen final i vam obtenir el diploma que certificava que sabem servir the perfect pint!

I així d'orgullosos ho mostràvem. 

 

Després va requerir fer un anàlisi de resultats exhaustiu mentre sèiem en uns sofàs prou còmodes. Crec que ha estat l'anàlisi menys estressant i més llarg que he fet mai! Jeje!

Finalment, l'últim pis de l'edifici és el famos Gravity Bar. A part de ser el bar on diuen que es serveix la millor Guinness, és on es pot gaudir d'unes vistes panoràmiques de la ciutat. excepcionals. Tot i així, quan hi vam anar ja era de nit i no vam poder disfrutar del tot les vistes.

Un cop visitada la fàbrica, poc temps ens quedava per aprofitar la culture night. Vam anar a un parell de sales d'art-museus que hi havien a mig camí, però res comparat amb la fantàstica tarda que vam passar descobrint la Guinness!

PICRIC ACID IN RCSI

Divendres havia de ser un dia tranquil, sense masses complicacions, al laboratori de la universitat però no va ser així.

Passades les 12 del migdia, un home de seguretat va entrar al laboratori molt tranquilament dient que havíem de sortir. Jo no em vaig assebentar massa de què passava però evidentment també vaig sortir. Poc després vam saber que havíem d'evacuar l'edifici. 

Aparentment i per la serenitat que portava la gent, tots ens pensàvem que era un simulacre. Era la primera setmana lectiva per tant era bastant lògic que es fes una prova per comprovar que tothom sabia quina era la sortida d'emergència però.. no va ser així.

Resulta que es va trobar un producte químic altament explosiu en malestat i que era necessari que les tropes de l'exèrcit provoquèssin la seva explosió.

Mentrestant nosaltres estàvem al carrer esperant a veure què ens deien i morint-nos de fred! Alguns portaven jersei o fins i tot jaqueta però jo i alguns altres vam sortir amb màniga curta. Així que ja us podeu imaginar el panorama.

Els del meu laboratori van decidir anar a dinar mentrestant esperàvem. El problema va ser que pràcticament cap de nosaltres portava diners. Així que els pocs que en tenien van haver de fer de banc. Tot plegat era bastant surrealista. L'única cosa positiva és que això m'ha permès conèixer la majoria de companys de laboratori. Ja diuen que "no hay mal que por bien no venga"!

Després de més de 3 hores esperant, encara no ens podien assegurar quan podríem entrar a l'edifici. Ens van dir potser unes horetes, potser demà o potser fins el dilluns!!! Jo vist el panorama vaig decidir anar a casa, però això no era tant facil com semblaria.

No tenia les claus de casa ni el mòbil i per tant no podia assegurar-me que hi hagués algú a casa. A més, el timbre de l'apartament no funciona. Tot i així, vaig decidir arriscar-me. Quan ja m'estava començant a arrepentir de la meva decisió perquè m'estava morint de fred i tenia la pell de gallina com mai, per casualitat vaig trobar-me el Dani, un noi de Madrid que viu al nostre apartament. Vaig poder trucar el Duncan i assegurar-me de que ell seria a casa. Em vaig esperar a casa fins que passades les 6 em van avisar que ja es podia entrar a la universitat. Finalment, vaig poder recuperar totes les meves pertinences, aquest cop amb jersei i jaqueta però... Déu ni do quina aventura!

Per els curiosos concretament el producte químic és l'àcid prícnic. Si voleu fer un cop d'ull a la wikipedia veureu que al final ja es cita l'incident i també apareix l'article a l'Irish Times.

DUBLIN GOOGLE STREET

Avui, per fi Google Street ha arribat a Dublin i així ho publica  The Irish Times.

Mai havia entès perquè no et podies passejar per la capital d'Irlanda amb el Google i en canvi sí per un poble com Esparreguera. Val sí ja sé que Esparreguera és molt important però.. Dublin és Dublin i a més una de les seus principals de Google es troba a Dublín. Realment tot plegat és bastant incoherent.

Ens hauria anat molt bé a l'hora de buscar pis però bé què hi farem. Ja que està diponible us ensenyo on visc i la meva universitat.

Entrada principal de la universitat

El tercer balcó és el nostre!

SPANISH STRIKE

Avui, m'ha fet gracia veure que deien els diaris irlandesos sobre la vaga d'ahir a Espanya. Aixi doncs, hi he fet un cop d'ull.

Jo ja tinc certs problemes per manejar els diaris espanyols/catalans, especialment si estic en el bus o en un espai limitat, i sempre agraeixo que tinguin la grapeta perque aixi no es desmonten tan facilment. Doncs be, a Irlanda no tan sols no tenen grapa sino que els diaris son el doble de grans. Aixi, ja us podeu imaginar que la cosa es complica bastant mes.

L'he llegit mentre dinava i el meu plat ocupava una quarta part de la taula. La resta tot era diari. I feina tenia a llegir l'ultima paraula de la segona pagina perque estava a mes d'un metre lluny de mi!

Anant al gra. A la part international hi havia un article sobre la vaga d'ahir. Pensava fer una foto del diari pero millor us adjunto l'article. Qui vulgui hi pot fer un cop d'ull pero jo no puc estar de destacar algunes coses.

• 
  
  La foto. En la versio electronica no s'aprecia la immensitat de la foto pero jo quan he vist que sota el titol d'Spain hi havia aquesta foto, semblava que estiguessin parlant d'una Guerra civil o alguna cosa aixi. No se com han estat aqui les fotos, pero no em sembla la foto mes representativa.
• 
  
  El transport. Parla dels serveis minims del transport, pero dona especial importancia als pobres seguidors del Manchester que no van poder agafar l'avio per veure el partit de la Champions a Valencia. M'ha fet gracia veure com cadascu mira pels del casa.
• 
  
  Les escombraries. Diu que els "madrilenyos" al mati es van adonar rapidament de que hi havia vaga per la quantitat d'escombraries que hi havia el carrer pero el que m'ha cridat l'atenci'o es que fa referencia a la gran sort que tenim els espanyols de tenir un servei de recollida de brossa 7 dies a la setmana. Jaja! A nosaltres ens sembla ben normal pero aqui es ben estrany.
• Crisi. Finalment la frase que diu  Spain’s economic crisis is so grave that he has little room for manoeuvre, es a dir, que la crisi d'Espanya es tan greu que te poc marge de maniobra. Frase que fa pensar, carai si que estem arreglats, pero realment a Irlanda tambe han notat molt la crisi. Avui m'he assebantat que fins ara hi havia un lloc a la universitat on els cafes i els tes eren gratis pero que a partir de dema, 1 d'Octubre, s'hauran de pagar degut a la crisi.

Be doncs fins aqui l'analisi periodistic d'avui. Perdoneu per la falta d'accents, no es que me n'hagi oblidat, es que escric des de la universitat i aquest teclat no en te.

Petonets!

GUINNESS ARTHUR'S DAY

 Des del primer dia que vam arribar a Dublín hem vist un tou de mapes del món, d'Europa i d'Irlanda fets a partir de mans que aguantaven cerveses. Sabíem que aquí la Guinness era molt famosa però no fins el punt que tot girés al seu voltant!

Amb els dies hem anat entenent què eren aquests mapes. Resulta que el dia 23 de setembre era el St Arthur's day. Arthur Guinness va ser el fundador d'aquesta cervesa  i per tant el dia 23 era el dia de la Guinness. Per celebrar aquest dia se citava a tothom per fer la worldwide toast  a les 17.59, és a dir, perquè aixequessin la seva Guinness i fessin un brindis. No em pregunteu quin és el motiu per escollir aquesta hora perquè no el sé. Només us puc dir que els irlandesos són força raros.

Durant tota la tarda hi havien concerts a tot arreu a qualsevol pub per petit que fos. Alguns que tenien grups importants s'havia de pagar entrada, però la majoria eren gratuïts. Per tal de que us en feu una idea us deixo un mapa del google que servia per localitzar pubs.

Evidentment, per tal d'integrar-nos en la cultura irlandesa, nosaltres no ens podíem perdre un esdeveniment com aquest. Malgrat tenir el localitzador de pubs i haver visitat la pàgina web no vam saber quin pub triar. Així que vam anar per la zona de Temple Bar a veure quin ens cridava més l'atenció, però això no va ser possible.

Quan vam arribar allà tots els pubs estaven molt plens i no ens deixaven entrar.  El temps anava passant i nosaltres ens començavem a preocupar perquè les 17.59 s'estaven acostant i no teniem pub i més important encara Guinness amb què brindar. A 5 minuts per l'hora G vam trobar que hi havia un tou de gent a una plaça improvitzada al mig del Temple Bar. Alguns d'ells amb cerveses tretes del bar, d'altres amb llaunes, d'altres sense res amb mà. Així doncs, vam decidir quedar-nos i formar part del grup sense res amb mà que aviat es convertiria amb el grup de cara sorpresa i càmara en mà.

A 10 segons per l'hora G va començar el compte enrere fins arribar a un brindis etern acompanyat de crits i seguit de cants i del happy birthday. Us deixo algunes fotos i un petit video perquè us en feu una idea.

Un dels mil brindis

Cultura en famíla

Res impedeix beure una Guinness

 No vam trigar gaire a fer una retirada perquè les Guinness ja començaven a fer el seu efecte i la cosa marxava de to. 

Al vespre, vam sortir a veure algun dels concerts que feien. Va ser una tarda força divertida i mooolt peculiar.

Per acabar, us deixo amb una de les imatges que no es parava de repetir durant l'endemà al matí. Camions plens de Guinness amunt i avall i descarregant en els pubs per subministrar de nou la Guinness!