Un cop aterrats a Dublín, el nostre principal objectiu era trobar lloc per a dormir tan aviat com poguéssim. Malgrat sabíem que no seria fàcil, mai ens hauríem imaginat que viuríem moments tant delirants!
A Dublín, el lloc principal per trobar pisos per llogar és la pàgina web daft on la gent posa els seus anuncis. Tu els pots trucar o enviar un missatge per quedar i aleshores decidir si t’agrada o no. Aparentment, tot sembla molt fàcil, però res més lluny de la realitat.
Quan llegeixes un missatge del daft tot sembla fantàstic. Totes les cases estan close to all amenities, supermarkets, bus stops i els tenants són easy-going, tenen good sense of humor... A més, totes tenen all mod cons i són fully furnished.
Decideixes trucar. Algunes vegades abans que poguessis dir ni hola, la resposta ja era the bedroom is gone, és a dir, que ja havien trobat algú per l’habitació, però la traducció literar seria que l'habitació ha marxat. La primera vegada que t’ho diuen et venen ganes de preguntar where? però bé, t’aguantes el riure i dius educadament que moltes gràcies i que tinguin un bon dia. Quan encara tenen l’habitació lliure et comencen preguntant d’on ets? i quants mesos estaràs? i acaben repassant tot el teu arbre genealògic. Quan passes la primera fase selectiva, el següent pas és quedar per anar a veure l’habitació.
En aquest punt, poden passar dues coses que et donin un nom de carrer i un número o bé que et diguin que quan arribis a tal lloc que els hi facis un truc. El primer cas, sembla el més fàcil més que res perquè això de comunicar-te amb un natiu per telèfon sovint és complicat i més si tu ets recent aterrat però... no pas a Dublín. Aquí, els noms dels carrers només els posen al principi i al final, de manera que si tu et trobes a mig d’un encreuament és impossible saber on estàs, però amb una mica de paciència i preguntant a la gent (que en general és encantadora i t’ajuden amb tot el que poden) acabes arribant al carrer en qüestió. El problema principal és trobar el número! Aquí, això que a una banda hi hagi parells i a l’altre senars no saben el que és. Tan et pots trobar que en la mateixa banda del carrer hi hagi 4 números consecutius 12, 13, 14, 15 com que després del 25 passi al 70 sense cap mena d’explicació. Això, si hi ha els números perquè aquí són ben escassos!
Un cop arribat adestí, més d’una vegada mullats per la pluja de Dublín, tens l’esperança de trobar la teva futura habitació però quan arribes i veus que el Brazilian guy i la Irish girl amb qui suposadament has de compartir pis són parella i que dormen en un habitació de matrimoni, o bé que la suposada beautiful house és un cuxitril on hi viuen més de 10 persones, penses que ja s’ho faran...
Mentrestant van passant totes aquestes aventures tu vas dormint a l’hostal. Un hostal que el primer dia et sembla perfecte, tens inclòs l’esmorzar de buffet lliure, tens internet, tens dret a cuina... però a mesura que van passant els dies, estàs indignat perquè no pots connectar-te més de 30 segons, estàs cansat de les torrades amb mantega i melmelada, comences a conèixer més bé tu l’hostal que la noia de la neteja i veus com cada dia va incrementant la gent que està buscant lloc on viure.
Tot i així, en aquest hostal hem passat molts bons moments: hem conegut un home que porta vivint en una habitació de 26 persones més de 2 anys, suposadament buscant pis; hem compartit experiències amb gent que visitava els mateixos pisos i estaven tan angoixats com nosaltres; però sobretot el més important és que gràcies a unes noies alemanyes que vam conèixer allà, vam poder trobar l’apartament on estem ara. Així doncs, moltes gràcies Avalon house!
Bé, després de llegir tot això us semblarà que m’he passat més d’un mes vivint a l’hostal, però en realitat només han estat 4 dies escassos que han semblat una eternitat!
Avui el text ha quedat una mica llarg, però tranquils que els següents no ho seran tant. Un altre dia ja us explicaré amb més detall on estic vivint ara.
Bé, un petonet a tots i gràcies per llegir-me!
Gemma
